El principi de tot plegat

Començaré pel principi. Vaig conèixer Vilanova i la Geltrú molt abans de ser major d'edat. Els meus pares venien a passar èpoques de vacances durant l'estiu i el Nadal. Des que tinc ús de la raó, recordo com era el poble de quaranta mil habitants que m'havia vist créixer. Sempre l'havia mirat amb bons ulls, no tenia motius per no fer-ho. Els estius per un nen que no aixeca un pam de terra són especialment intensos amb molts records, olors, caigudes i aixecades del terra. Les pelades de genoll van ser en sòl vilanoví, el que ara està ocupat per cases, pisos i asfalt de punta a punta. La infantesa em va fer relacionar amb persones que amb el temps han esdevingut il·lustres personatges vilanovins, alguns han donat la volta al món i no han tornat, altres no deixen mai de tornar cada vespre per dormir en el seu llit.

Com a molts barcelonins, “canfangueros”, “camacus” i tots els sobrenoms que ens vulgueu posar, vaig aterrar definitivament a Vilanova buscant un entorn menys agressiu que la gran ciutat. Un lloc on poder passejar en qualsevol moment del dia, que el nivell de vida fos superior per l'entorn social i mediambiental. Una ciutat que em fes sentir com a casa, i sense dubte havia de venir aquí. Però, pel fet de residir a Vilanova i la Geltrú no vull que us penseu que tindré l'arrogància de criticar-vos com si no m'importéssiu el que feu o deixeu de fer. M'estimo aquesta terra i m'estimo els meus veïns, tot i que molts veuen fantasmes on no n'hi ha. Si dono la meva opinió, sé que molts em titllaran d'una cosa o d'una altra, només perquè necessiten classificar a les persones i posar-les en una quadrícula.

Ja ho he dit en el primer post del bloc, em dic Màrius Jofre i em considero vilanoví. En política, no tinc més simpatia per un partit o per un altre, voto a qui crec que ha fet els deures i es mostra sensat, competent i humil. I, precisament, d'això en falta i molt a casa nostra. Participo de les festes de Vilanova, no em molesten els sorolls dels trabucaires per Festa Major ni la xerrameca dels joves quan surten de la discoteca. Però m'agrada poder dormir a les nits sense sentir ni un soroll, per això quan vaig comprar el pis vaig equipar-lo amb vidres prou gruixuts per no sentir el que no volia sentir. Sóc prou tolerant per aguantar les carrincloneries d'aquells que es consideren més vilanovins per ser la tercera, quarta o cinquena generació que viuen aquí. I tinc la paciència d'agafar cada dia el tren per anar fins a la feina i tornar, sense saber si hi arribaré a temps o no tornaré.

M'agrada Vilanova, m'agrada la Geltrú i tots els racons de la ciutat, però no m'agrada la crítica que utilitzen alguns que es fan anomenar “vinagreros”. És una crítica envejosa i amb la intenció de fer mal, ridiculitzar al veí per haver aconseguit el que ell mai ha aconseguit. I tampoc m'agrada que uns posin la por als altres pel fet de tenir un càrrec que els dóna poder de decisió. Si volem ser una ciutat, demostrem-ho. Perquè, com diuen molts dels meus amics, això continua sent un poble.